dimarts, 16 de juliol del 2013

En quant a la incertesa del que sentim

És curiosa la inutilitat de posar nom als sentiments.

És a dir, els noms son molt útils per a identificar i mesurar coses del medi quan parlem amb un altre però els sentiments no són al medi, són dintre nostre. Només nosaltres podem sentir el que nosaltres sentim i per molt que ens hi esforcem, mai, ningú, serà capaç d'experimentar el que nosaltres experimentem.

Aquí arriba el drama. Com que la majoria dels nostres sentiments venen provocats per les interaccions que tenim amb altres persones necessitem identificar-los i mesurar-los, a vegades per a no fer mal als altres i altres vegades per a estar segurs de nosaltres mateixos.

L'única opció per no viure en un mar de dubtes és llençar-se a la piscina, tenir fe de que és quelcom genuí. Per a això cal estar preparat per rectificar i també cal ser fort per a suportar els desenganys de la vida.

dimarts, 18 de juny del 2013

En quant als projectes estroncats

A vegades deixem de fer coses que ens agraden o ens fan sentir bé perquè perdem la inèrcia. No s'ha de confondre amb la mandra, simplement algunes vegades, per algun motiu extern, la nostra voluntat s'estronca. Per exemple: Tens un blog a internet que has començat amb moltes ganes però de sobte, per culpa de la feina que tens a la universitat, deixes d'escriure-hi, i quan tornes a tenir temps ja no saps com tornar a escriure-hi.

Tot i així, aquests projectes que deixem aturats per altres causes que no són la falta de motivació (si una cosa ja no et motiva, per molt que ho intentis, no la reprendràs mai) els podem tornar a fer funcionar. A vegades cal esforçar-s'hi molt o potser cal fer com si res hagués passat i simplement continuar com es pugui, encara que la qualitat se'n vegi ressentida.

Al final, sigui quina sigui el sistema que facis servir per recuperar el teu projecte, i si ets constant, recuperaràs la normalitat i només hauràs d'anar amb compte de que la situació no és torni a repetir en el futur.

dimecres, 22 de maig del 2013

En quant a viure atrapat al passat

Hi ha gent que viu atrapada al passat, ja sigui per enyorança de moments millors o perquè se'n penedeixen de les seves decisions.

És una forma bastant trista de viure perquè encara que a simple vista sembla que aquestes persones estan bé és comú que de primer antuvi es posin de mal humor i/o es deprimeixin. Això no només els afecta a ells, si no a les persones que formen part de la seva vida i que poden arribar a pensar que poden formar part del problema.

El passat no pot tornar i és molt més productiu i sa tractar de fer el present i el futur molt millors, ja que de res serveix lamentar-se i refugiar-se en allò que no te solució.

dijous, 16 de maig del 2013

En quant a les coses bones de la gent

Sembla que està de moda estar enfadat amb la humanitat, menysprear-la i criticar-la sense parar.
És veritat, els humans hem fet coses horribles com destruir habitats naturals, extingir especies o aniquilar-nos entre nosaltres però m'agrada pensar que, encara que les coses negatives tendeixin a destacar més, el balanç és positiu.

Hem anat a la Lluna; tot i certs moments de retrocés els drets civils i la cultura va endavant;  tenim l'art; internet; vivim més i millor... Però no només això, m'encanta veure a gent que te passió pel que fa, que hi ha gent que estima, o gent que tot i les adversitats sap sortir endavant.

Estic enamorat. Estic enamorat de la bondat i la voluntat de poder. Estic enamorat perquè aquestes coses són universals i es donen en tota mena de persones de tot el món. I estic convençut que els bons son més nombrosos que els dolents.

Dic que estic enamorat perquè veure aquestes coses em provoca des de fa temps un sentiment difícil de descriure amb el qual només puc fer que somriure.

Però no us penseu que sóc un d'aquells tarats de l'auto-ajuda i les frases encoratjadores. Sé que vivim en moments difícils i jo tampoc sóc gaire optimista amb el futur pròxim, i també sé que el món és ple de problemes, però estic convençut de que seguirem endavant, sobretot si ens ho proposem.

dimecres, 15 de maig del 2013

En quant a estar a enfeinat i homes de l'espai

Fa 13 dies que no actualitzo. És una vergonya però he estat enfeinat i necessito cert estat d'ànim per a poder escriure les entrades, encara que aquestes siguin bastant ràpides d'elaborar; ara ja tinc més temps.

Com a compensació us deixo aquesta cover de Space Oddity (DAVID BOWIE) pel Comandant Chris Hadfield (un veritable jefe)


Espero que us emocioni tant com m'ho ha fet a mi.

Demà al vespre penjaré una entrada de veritat. Bona nit.

dijous, 2 de maig del 2013

En quant a la gelosia

No tenir o no poder aconseguir una cosa i estar trist per això no pot fer que no et puguis alegrar perquè els altres, sobretot persones properes a tu, ho aconsegueixin. Encara que estiguis destrossat, encara que no suportis més la teva situació.

Centra't en altres qüestions, tracta de treure-li importància al que et passa  o tracta de buscar-hi solucions. Si no pots o és impossible fer tot això, igualment no has de deixar que la gelosia i l'enyorança et destrueixin. La felicitat és un recurs natural il·limitat, que els altres en tinguin no te'n treu a tu i que els altres no siguin feliços no et fa més feliç a tu.

A vegades el món és realment una merda (jo sempre parlo de situacions moderades perquè realment no m'he enfrontat a res greu) però crec que encara en les pitjors situacions, no cal amargar-se. Hi ha gent en situacions realment fotudes que son capaces d'alegrar-se pels èxits dels altres i aquesta es una de les coses que fan millor el teu món.


diumenge, 28 d’abril del 2013

En quant a que ja faci un mes de la primera entrada

Fa una mes que vaig començar aquest blog sense saber molt bé què en volia aconseguir, l'únic que vaig dir al respecte dels objectius d'aquest fou que volia "recollir el meu creixement i ordenar les meves idees". Aquest el considero un objectiu a llarg termini; crec que a més hi he trobat altres funcions.


La primera i més important és que ja no em puc posar excuses a mi mateix  M'agrada ser conseqüent així que no puc contradir el que escric aquí.



Una altra és que m'estic tornant, crec, més responsable. Estic content amb el ritme d'entrades que porto. Unes tres entrades a la setmana!


També m'han fet notar que cal que trobi el meu propi estil a l'hora d'escriure per a poder aportar alguna cosa a la gent. Que em facin notar coses així resulta molt important per mi, encara que em resulta secundari ja que com vaig dir fa un mes, això ho escric, sobretot, per mi.

Hi ha altres coses, objectius menors, com la millora lingüística que també son força importants.

No sé quant temps seguiré amb aquest blog, però no el vull deixar fins que cregui que no puc donar més de mi i em sembla que per a això encara falta.

Gracies per seguir llegint-me.

divendres, 26 d’abril del 2013

En quant a conèixer els teus límits

Una amiga em va parlar un dia sobre que a vegades es plantejava objectius als que no sabia si podria arribar i lo bé que la feia sentir veure que finalment si que els podia complir.

Moltes vegades, com en el cas de la meva amiga, no conèixer els nostres límits és bo doncs ens aporta benestar quan veiem que podem fer molt més del que ens creiem capaços i ajuda a que no ens bloquegem però altres vegades fa que tinguem por.

Aquesta manca de coneixement no s'ha de convertir en font de por, però tampoc em de deixar que ens faci pensar que som capaços de tot. A la vida hi ha limitacions i cal arribar a conèixer-les des de la prudència.

dimecres, 24 d’abril del 2013

En quant a creure en tu mateix

Al llarg del dia fem coses que són realment difícils, tant física com mentalment, però les fem com si es tractessin del més senzill del món. És gràcies a la pràctica, sí, però sobretot és gràcies a que estem segurs que les sabem fer.

No em creus? Tracta de baixar unes escales que baixis cada dia concentrant-te en posar els peus a l'esglaó correcte. Però compte no t'entrebanquis!

Quan confiem que sabem fer una cosa la fem i punt, és allò del "no pensis, actua!". Saber/creure que pots fer una cosa farà que la puguis fer; i si ensopegues, simplement torna't a aixecar.

dilluns, 22 d’abril del 2013

En quant a fer les coses bé

Ja fa més d'un any que vaig començar a fer exercici de forma regular, seguint un programa que jo mateix he anat esbrinant si funcionava i modificant-lo en vers les meves sensacions. Avui hi he fet una millora consistent en controlar el temps de descans entre sèrie i sèrie aconseguint fer en una hora gairebé tot l'exercici que abans trigava en fer més de dues.

Tot i que demà segurament ploraré cada cop que aixequi els braços estic molt content i ple d'energia gràcies a aquesta sensació que dona fer les coses bé; tinc tanta energia que he vingut corrents a escriure aquesta entrada tot just desprès de sortir de la dutxa; tanta energia que crec que n'escriuré dues o tres més ara mateix.

És semblant al que comentava a l'entrada sobre la mandra encara que aquesta vegada no és simplement deixar de fer res a fer alguna cosa, si no posar-hi molta més energia de forma eficient.



dimarts, 16 d’abril del 2013

En quant a ajudar

No tracto de donar-me importància però sóc una persona a la que li agrada ajudar als altres. Si veig una persona gran al tren i no hi ha més seients lliures li ofereixo el lloc, si veig que algú ha de pujar uns esglaons i porta massa paquets li pregunto si vol que n'agafi un parell, si algú em té un dubte tracto de resoldre-li tan eficientment com sé, etc. Tot això, (parlaré un altre dia d'aquest tema) sempre que no em sembli que s'estan aprofitant de mi.

On volia arribar a parar parlant d'aquest tema és que hi ha vegades que em sento malament perquè no sé on posar el límit entre una persona a la que dec ajudar o a la que no. M'explico. Un familiar meu, que té 60 anys en un dinar familiar va comentar que si algun dia a ell algú li oferís el seu lloc, s'enfadaria molt. Clar, una persona de 60 anys és gran, però no tant, així que; quan cedeixes el lloc? Quan l'avi sembli que no es pot mantenir de peu? Quan aparenti més de 70 anys (que per cert, sóc terrible endevinant edats...)?
Un altre cas seria el d'ajudar a pujar maletes al tren a una dona menuda. Potser t'ho agraeix o potser queda com un acte paternalista...

Tot això fa que no sàpiga quin criteri seguir. Ajudo només a les persones que salti a la vista que necessita ajuda? Ajudo a tothom que pugui i si els hi molesta tant se val? Només ajudo a la gent que ho demani? Crec que s'ha de trobar l'equilibri, però a vegades no sé com fer-ho...

divendres, 12 d’abril del 2013

En quant a la por a intentar-ho

L'altre dia, mentre escrivia una entrada li vaig comentar a una amiga que creia que no m'estava quedant bé i de seguida em va suggerir que no la fes.

Aquest fet em va fer pensar en totes aquelles vegades que no fem una cosa perquè pugui no funcionar. Tenim una por al fracàs que no és normal. No estic parlant de situacions de vida o mort, estic parlant de situacions que en general son ximpleries.

Quin perill hi ha en fer malament una cosa que no te importància? Què importa si algú ens veu fallar? Que seràs l'única persona al món que s'equivoqui?

Crec que la resposta a totes aquestes preguntes és negativa; prefereixo intentar una cosa i haver d'acceptar que no he estat a l'altura que quedar-me aturat.

dimecres, 10 d’abril del 2013

En quant a la prudència

Ahir a la tarda vaig anar a La Ciutat a fer unes fotografies per un treball de classe. Volia fer fotografies de la gent amb molt poca llum i cap a les 8 de la tarda em vaig plantejar si quedar-me fins més tard, per a que es fes de nit o marxar a casa perquè estava cansat. Vaig marxar.

Primer, vaig pensar en marxar perquè tenia por de quedar-me per a res, doncs a La Ciutat, a les 9 ja està tot buit. A això cal sumar que em feia mandra tornar tard a casa (visc a mitja hora de on era).

Marxar per aquests motius suposava ignorar dues entrades anteriors i la veritat, vull ser conseqüent amb mi mateix; però que hagi marxat no s'ha degut a aquests raonaments inicials, si no que vaig fer una valoració i vaig veure que era inútil quedar-me.

Aquesta ximpleria tan grossa em serveix d'exemple (un exemple una mica trist) per dir que tot i que a vegades pugui semblar que no fem les coses per mandra o per por hem de saber veure quan arriscar-se no val la pena.

dissabte, 6 d’abril del 2013

En quant a la incomprensió

A vegades t'enfades o et molestes perquè et sents incomprès? Com no poden entendre el teu punt de vista? Com no s'adonen que allò que estàs dient és una gran idea? Amb tot el que hi has arribat a reflexionar...

Per arribar a tenir una posició sobre un tema concret has hagut de reflexionar-hi molt i estàs convençut de que és la millor de totes però aleshores parles amb algú i en te una de diferent. No és que no respectis la forma de pensar dels altres, simplement creus que no ho ha pensat bé i que explicant-li el teu raonament canviarà d'opinió. Però no ho fa! Quan això passa és realment molest...

A vegades la gent s'equivoca i desprès se n'adona. Amb el temps aquesta persona pot canviar d'opinió o potser ets tu qui ho fa, així que accepta que no estigueu d'acord. Tingues en compte que l'altre persona pot estar pensant de la teva opinió el mateix que tu de la seva.

dijous, 4 d’abril del 2013

En quant a equivocar-se

Et pares a pensar i saps que t'has equivocat. No hauries d'haver fet allò i ara és massa tard per a arreglar-ho així que millor deixar-ho estar. Només caldrà que no en parlis mai més per no destapar la teva vergonya i no et tornaràs a sentir malament.

Bé, si l'error només t'afecta a tu potser aquesta és la solució, només cal aprendre'n i fer que no torni a passar. Però la cosa canvia si afecta a altra gent, oi?

És veritat, en aquests casos també pots fer com si res, evitar parlar-ne o fugir d'estudi. És força fàcil. I és una situació molt còmode i que per a res ressent les relacions entres les persones... O sí?

Si resultessis escaldat perquè algú s'ha equivocat no voldries que donés la cara?

dimecres, 3 d’abril del 2013

En quant a la mandra

De casa a la feina i de la feina a casa una altra vegada. És normal que quan arribes no vulguis fer cap cosa més que asseure't a descansar. Engegues l'ordinador o la televisió i passen les hores. Quan arriba la nit te'n vas a dormir, però sents que has desaprofitat el dia.

Al dia següent, tot igual. T'aixeques, treballes i fas el mandra fins l'hora de dormir (una hora ben tardana perquè en realitat no tens sons). Però ai, que bé s'està sense fer res...

Potser un dia, per un casual fas alguna altre cosa. Potser escrius, cuines o te'n vas a fer un volt. Quan acabes, estàs més cansat de l'habitual, saps que avui hauràs d'anar a dormir més d'hora però et trobes millor que els altres dies.

Si fins aleshores no feies res era perquè la perspectiva de fer alguna cosa que no fos jeure t'esgotava, però era només la perspectiva. Molts som mandrosos per inèrcia i quan comencem ja no necessitem res més. La dificultat està en donar-te l'empenta però per a això, només et cal una mica de força de voluntat, molta menys de la que empres cada matí per a llevar-te.

diumenge, 31 de març del 2013

En quant al penediment

Tu ets l'únic responsable dels teus actes, per tant, si alguna vegada estàs molest per alguna cosa que hagis fet no intentis donar la culpa als altres.

Reflexiona si realment has fet mai alguna cosa que no volguessis fer o la vas fer per por al que et pogués passar.

No intentis enganyar-te a tu mateix i sigues ferm en les teves decisions. Si vols evitar el penediment pren aquella que creguis correcte, no la que creguis més còmode o fàcil.

dissabte, 30 de març del 2013

En quant a la por

La por és un mecanisme de defensa que ens permet estar alerta i reaccionar enfront del perill. Per això mateix és necessària i positiva. El problema el tenim quan no la sabem controlar i ens paralitza.

Molta gent viu paralitzada per la por i no s'atreveix a provar coses noves o a fer allò que li ve de gust perquè té por del que pugui passar o del que la resta de gent pugui pensar.

Si decideixes enfrontar-te a la por podràs viure sense aquest sentiment tan molest que es desperta quan sents que has deixat passar una bona oportunitat.

dijous, 28 de març del 2013

En quant a començar un blog

Aquest no és el primer blog que començo; el primer el vaig obrir fa 4 anys però rere una freqüència d'actualització vergonyosa, una resurrecció  i una manca d'idees important vaig abandonar-lo, sense pretendre-ho, fa més de 2 anys (en aquest fracàs potser també va influir la meva mala redacció).

Quan vaig començar a escriure la meva il·lusió era convertir-me en algú famós a Internet, doncs aleshores la blogosfera semblava la plataforma definitiva per a donar-se a conèixer al món; avui en dia aquest lloc pertany a Youtube.

Així doncs, si em volgués fer famós seria guapo, tindria una veu carismàtica com la de l'Oscar Dalmau i faria vídeos per a Youtube. Com que no vull fer-me famós el que obro és un blog.

No diré quins son els objectius d'aquest blog, perquè no els sé, però si diré què en vull aconseguir: recollir el meu creixement i ordenar les meves idees. Si de mentre per accident aporto alguna cosa a algú, millor.