diumenge, 28 d’abril del 2013

En quant a que ja faci un mes de la primera entrada

Fa una mes que vaig començar aquest blog sense saber molt bé què en volia aconseguir, l'únic que vaig dir al respecte dels objectius d'aquest fou que volia "recollir el meu creixement i ordenar les meves idees". Aquest el considero un objectiu a llarg termini; crec que a més hi he trobat altres funcions.


La primera i més important és que ja no em puc posar excuses a mi mateix  M'agrada ser conseqüent així que no puc contradir el que escric aquí.



Una altra és que m'estic tornant, crec, més responsable. Estic content amb el ritme d'entrades que porto. Unes tres entrades a la setmana!


També m'han fet notar que cal que trobi el meu propi estil a l'hora d'escriure per a poder aportar alguna cosa a la gent. Que em facin notar coses així resulta molt important per mi, encara que em resulta secundari ja que com vaig dir fa un mes, això ho escric, sobretot, per mi.

Hi ha altres coses, objectius menors, com la millora lingüística que també son força importants.

No sé quant temps seguiré amb aquest blog, però no el vull deixar fins que cregui que no puc donar més de mi i em sembla que per a això encara falta.

Gracies per seguir llegint-me.

divendres, 26 d’abril del 2013

En quant a conèixer els teus límits

Una amiga em va parlar un dia sobre que a vegades es plantejava objectius als que no sabia si podria arribar i lo bé que la feia sentir veure que finalment si que els podia complir.

Moltes vegades, com en el cas de la meva amiga, no conèixer els nostres límits és bo doncs ens aporta benestar quan veiem que podem fer molt més del que ens creiem capaços i ajuda a que no ens bloquegem però altres vegades fa que tinguem por.

Aquesta manca de coneixement no s'ha de convertir en font de por, però tampoc em de deixar que ens faci pensar que som capaços de tot. A la vida hi ha limitacions i cal arribar a conèixer-les des de la prudència.

dimecres, 24 d’abril del 2013

En quant a creure en tu mateix

Al llarg del dia fem coses que són realment difícils, tant física com mentalment, però les fem com si es tractessin del més senzill del món. És gràcies a la pràctica, sí, però sobretot és gràcies a que estem segurs que les sabem fer.

No em creus? Tracta de baixar unes escales que baixis cada dia concentrant-te en posar els peus a l'esglaó correcte. Però compte no t'entrebanquis!

Quan confiem que sabem fer una cosa la fem i punt, és allò del "no pensis, actua!". Saber/creure que pots fer una cosa farà que la puguis fer; i si ensopegues, simplement torna't a aixecar.

dilluns, 22 d’abril del 2013

En quant a fer les coses bé

Ja fa més d'un any que vaig començar a fer exercici de forma regular, seguint un programa que jo mateix he anat esbrinant si funcionava i modificant-lo en vers les meves sensacions. Avui hi he fet una millora consistent en controlar el temps de descans entre sèrie i sèrie aconseguint fer en una hora gairebé tot l'exercici que abans trigava en fer més de dues.

Tot i que demà segurament ploraré cada cop que aixequi els braços estic molt content i ple d'energia gràcies a aquesta sensació que dona fer les coses bé; tinc tanta energia que he vingut corrents a escriure aquesta entrada tot just desprès de sortir de la dutxa; tanta energia que crec que n'escriuré dues o tres més ara mateix.

És semblant al que comentava a l'entrada sobre la mandra encara que aquesta vegada no és simplement deixar de fer res a fer alguna cosa, si no posar-hi molta més energia de forma eficient.



dimarts, 16 d’abril del 2013

En quant a ajudar

No tracto de donar-me importància però sóc una persona a la que li agrada ajudar als altres. Si veig una persona gran al tren i no hi ha més seients lliures li ofereixo el lloc, si veig que algú ha de pujar uns esglaons i porta massa paquets li pregunto si vol que n'agafi un parell, si algú em té un dubte tracto de resoldre-li tan eficientment com sé, etc. Tot això, (parlaré un altre dia d'aquest tema) sempre que no em sembli que s'estan aprofitant de mi.

On volia arribar a parar parlant d'aquest tema és que hi ha vegades que em sento malament perquè no sé on posar el límit entre una persona a la que dec ajudar o a la que no. M'explico. Un familiar meu, que té 60 anys en un dinar familiar va comentar que si algun dia a ell algú li oferís el seu lloc, s'enfadaria molt. Clar, una persona de 60 anys és gran, però no tant, així que; quan cedeixes el lloc? Quan l'avi sembli que no es pot mantenir de peu? Quan aparenti més de 70 anys (que per cert, sóc terrible endevinant edats...)?
Un altre cas seria el d'ajudar a pujar maletes al tren a una dona menuda. Potser t'ho agraeix o potser queda com un acte paternalista...

Tot això fa que no sàpiga quin criteri seguir. Ajudo només a les persones que salti a la vista que necessita ajuda? Ajudo a tothom que pugui i si els hi molesta tant se val? Només ajudo a la gent que ho demani? Crec que s'ha de trobar l'equilibri, però a vegades no sé com fer-ho...

divendres, 12 d’abril del 2013

En quant a la por a intentar-ho

L'altre dia, mentre escrivia una entrada li vaig comentar a una amiga que creia que no m'estava quedant bé i de seguida em va suggerir que no la fes.

Aquest fet em va fer pensar en totes aquelles vegades que no fem una cosa perquè pugui no funcionar. Tenim una por al fracàs que no és normal. No estic parlant de situacions de vida o mort, estic parlant de situacions que en general son ximpleries.

Quin perill hi ha en fer malament una cosa que no te importància? Què importa si algú ens veu fallar? Que seràs l'única persona al món que s'equivoqui?

Crec que la resposta a totes aquestes preguntes és negativa; prefereixo intentar una cosa i haver d'acceptar que no he estat a l'altura que quedar-me aturat.

dimecres, 10 d’abril del 2013

En quant a la prudència

Ahir a la tarda vaig anar a La Ciutat a fer unes fotografies per un treball de classe. Volia fer fotografies de la gent amb molt poca llum i cap a les 8 de la tarda em vaig plantejar si quedar-me fins més tard, per a que es fes de nit o marxar a casa perquè estava cansat. Vaig marxar.

Primer, vaig pensar en marxar perquè tenia por de quedar-me per a res, doncs a La Ciutat, a les 9 ja està tot buit. A això cal sumar que em feia mandra tornar tard a casa (visc a mitja hora de on era).

Marxar per aquests motius suposava ignorar dues entrades anteriors i la veritat, vull ser conseqüent amb mi mateix; però que hagi marxat no s'ha degut a aquests raonaments inicials, si no que vaig fer una valoració i vaig veure que era inútil quedar-me.

Aquesta ximpleria tan grossa em serveix d'exemple (un exemple una mica trist) per dir que tot i que a vegades pugui semblar que no fem les coses per mandra o per por hem de saber veure quan arriscar-se no val la pena.

dissabte, 6 d’abril del 2013

En quant a la incomprensió

A vegades t'enfades o et molestes perquè et sents incomprès? Com no poden entendre el teu punt de vista? Com no s'adonen que allò que estàs dient és una gran idea? Amb tot el que hi has arribat a reflexionar...

Per arribar a tenir una posició sobre un tema concret has hagut de reflexionar-hi molt i estàs convençut de que és la millor de totes però aleshores parles amb algú i en te una de diferent. No és que no respectis la forma de pensar dels altres, simplement creus que no ho ha pensat bé i que explicant-li el teu raonament canviarà d'opinió. Però no ho fa! Quan això passa és realment molest...

A vegades la gent s'equivoca i desprès se n'adona. Amb el temps aquesta persona pot canviar d'opinió o potser ets tu qui ho fa, així que accepta que no estigueu d'acord. Tingues en compte que l'altre persona pot estar pensant de la teva opinió el mateix que tu de la seva.

dijous, 4 d’abril del 2013

En quant a equivocar-se

Et pares a pensar i saps que t'has equivocat. No hauries d'haver fet allò i ara és massa tard per a arreglar-ho així que millor deixar-ho estar. Només caldrà que no en parlis mai més per no destapar la teva vergonya i no et tornaràs a sentir malament.

Bé, si l'error només t'afecta a tu potser aquesta és la solució, només cal aprendre'n i fer que no torni a passar. Però la cosa canvia si afecta a altra gent, oi?

És veritat, en aquests casos també pots fer com si res, evitar parlar-ne o fugir d'estudi. És força fàcil. I és una situació molt còmode i que per a res ressent les relacions entres les persones... O sí?

Si resultessis escaldat perquè algú s'ha equivocat no voldries que donés la cara?

dimecres, 3 d’abril del 2013

En quant a la mandra

De casa a la feina i de la feina a casa una altra vegada. És normal que quan arribes no vulguis fer cap cosa més que asseure't a descansar. Engegues l'ordinador o la televisió i passen les hores. Quan arriba la nit te'n vas a dormir, però sents que has desaprofitat el dia.

Al dia següent, tot igual. T'aixeques, treballes i fas el mandra fins l'hora de dormir (una hora ben tardana perquè en realitat no tens sons). Però ai, que bé s'està sense fer res...

Potser un dia, per un casual fas alguna altre cosa. Potser escrius, cuines o te'n vas a fer un volt. Quan acabes, estàs més cansat de l'habitual, saps que avui hauràs d'anar a dormir més d'hora però et trobes millor que els altres dies.

Si fins aleshores no feies res era perquè la perspectiva de fer alguna cosa que no fos jeure t'esgotava, però era només la perspectiva. Molts som mandrosos per inèrcia i quan comencem ja no necessitem res més. La dificultat està en donar-te l'empenta però per a això, només et cal una mica de força de voluntat, molta menys de la que empres cada matí per a llevar-te.